La Diputació de Barcelona i Montblanc

Visitem les instalacions del projecte camperoles i l'avaluem.

Anar a visitar els camps amb pluja és pràcticament impossible, doncs els camins, que normalment ja són complicats, es converteixen en intransitables. Per això, encara que Mamie, l'agrònoma del projecte, ens esperava des de primera hora, vam decidir endarrerir la nostra sortida i filmar i obtenir material de l'Antena Social.

Ahir, a més de costura, gramàtica i cuina, estaven fent classes d'informàtica. La professora els ensenyava nocions bàsiques d'Excel i Word. La classe té les finestres cobertes per fora amb lones perquè no entri la pluja, que ahir queia fort, i això ens va permetre gravar amb facilitat el contra-llum. Seguim amb la classe de matemàtiques, a l'aula del costat. Estava ple d'alumnes i gairebé no podíem circular amb el steady i el monitor.

Va parar de ploure. El xofer ens esperava i vam córrer a recollir el menjar i el material; ens vam anar als camps de la zona de Lutendele, amb la Mamie; projecte de Montblanc gràcies a les aportacions de la Diputació de Barcelona.

Vam creuar la ciutat, plena de cotxes, parant-nos amb freqüència, esquivant transports i persones. 15 Km en dues hores de camí, amb prou feines un 10% asfaltat.

Lutendele és una zona agrícola situada dins de la ciutat, en la qual moltes famílies viuen del cultiu i venda de productes. Malgrat estar molt prop del riu Congo, els accessos són difícils i l'aigua no està canalitzada. La principal dificultat de les nostres beneficiàries és la falta d'accés a l'aigua, que han de transportar amb galledes fins a cobrir les necessitats dels cultius.

Les camperoles, quan ens van veure arribar, es van acostar ràpidament a nosaltres, ens van saludar alegrement i ens van fer partícips dels seus problemes i dificultats. També van agrair la nostra presència: des que disposen de les activitats del projecte, tenen aliments per vendre i menys dificultats per mantenir als seus fills i portar-los a l’escola. Sorprèn l’espontània i directes que són davant les càmeres: ningú les havia filmat fins al moment i no obstant això parlaven i es movien amb naturalitat.

En acabar les visites, els joves ajudants van cobrir de forma adequada l'hivernacle, col·locant els pals més alts, i cobrint l'estesa amb fulles de palmera per produir un espai humit i més adequat per al cultiu. Un dels ajudants va pujar amb prestesa a una palmera propera per tallar més fulles, doncs no arriben per cobrir-ho.

Ens vam anar amb diverses beneficiàries en el jeep, per acostar-les a les seves cases. Les deixem bastants quilòmetres més enllà: cada dia fan caminant aquest camí.

La volta va ser llarga i aprofitem per menjar-nos el pícnic que ens havien preparat amb molt afecte en la residència.

En arribar a casa, vam canviar de seguida de cotxe i vam anar a seguir gravant a la Noela. Ella i els seus amics ja ens tenien més confiança i actuaven amb naturalitat. El pare de la Noela, en Samie, també es va implicar i podríem dir que va escriure part del guió d'aquesta tarda. Ens anava donant instruccions, va muntar les escenes amb la seva filla i nosaltres li secundàvem felices, perquè l'idioma, aquí, no deixa de ser una dificultat.

La Noela va arribar a casa, va anar a buscar llenya amb la seva amiga, van preparar juntes el foc i van coure el peix i la mandioca per al sopar. Més tard, va fer els deures. Va començar a enfosquir i en l'horitzó queia el sol, convertint de vermell el cel. Aquí es va acabar el dia i ens vam anar tots a descansar.