Experiències molt dures a la zona de Monkole

Comencem un recorregut per veure pacients afectats de VIH a Monkole.

Arribem a l'hospital sobre les 8, després d'intentar recollir a la seva casa al Director administratiu, al que finalment havia recollit un altre xofer. En arribar, esperàvem al Jadot, l'infermer psicòleg del projecte d'atenció a casos de VIH, amb qui anàvem a fer algunes visites domiciliàries. El xofer que ens havia de portar no apareixia; vam esperar al voltant d'una hora, fins que, finalment, va aparèixer el Dr Biembwa, mèdic coordinador del projecte, amb un altre xofer i una ambulància, disposat a acompanyar-nos.

Ens dirigíem a la zona de Selembao, internant-nos en una zona d'estrets carrers i densitat de població, fins a arribar on viu la Nicole. A l'entrada, uns nens ens van somriure asseguts en un banc. Ja havíem après a dir mbote (que vol dir “hola” en lingala), i ens van convidar a passar a l'interior d'una construcció de tova, amb teulada de uralita, sense finestres.

Va aparèixer la Nicole i ens va oferir seient en un sofà de color indefinit. Només queda espai per a un parell de cadires, així que ens vam acomodar entre el sofà de dues places i les cadires de plàstic, mentre la Nicole es recolzava en un matalàs que ocupava la resta de l'habitació. La Nicole va ser abandonada per la seva família quan va ser diagnosticada com a seropositiva, i acollida per algunes persones bones, que li van buscar allotjament provisional. No rep cap tipus d'ajuda ni té accés a un lloc de treball. Va somriure, dient que si pogués comptar amb una mica d'ajuda, tractaria d'engegar un petit lloc d'alimentació. Es va acomiadar amb un somriure, agraïda de la nostra visita, després de prendre unes fotos.

Prenem l'ambulància que s'endinsava per carrers cada vegada més estretes i plenes de sots; una mica més enllà, el camí es va estrènyer i continuem a peu. Vam descendir entre escombraries, mentre als costats deixem passar cases amb famílies i nens que ens saluden; de nou sentim mundele, i els més petits es queden mirant-nos sorpresos. Mai han vist mundeles, ens va dir alegrement el Jadot. Arribem fins al fons del barranc, on salvem un rierol creuant un pont ple de forats. Ho creuem per torns i d'una correguda.

A l'altre costat, hi ha una zona més àmplia, on viu el Nino, de nou anys, adoptat per la Marie, que té un fill d'alguns anys més. Marie ens saluda efusivament i demana a les seves veïnes algunes cadires, perquè ens asseguem i passem una estona. Acabem fent-nos fotos i xerrant agradablement.

Seguim el nostre camí fins a trobar al Papà Robert, malalt de VIH acollit pel seu germà i la seva família, camioner de professió, i que a més pateix depressió, malaltia pràcticament inexistent a la zona. Té sort, el seu germà el mirava amb afecte i feia l'impossible perquè prengui la medicació i controli la malaltia.

Vam canviar de zona,  vam creuar el riu cap a Kisenso i endinsant-nos en les senderes cada vegada més estrets, arribem a casa de la Poline, el Rafael i el seu fill Merlin. Els tres estan al programa de seguiment de VIH de Monkole. Trobem al petit amb febre. Es troba malament des de fa una setmana, ens diu la seva mare. Amb prou feines li han donat paracetamol; pel seu aspecte, el doctor Biemwa pensa que pot tractar-se d'alguna cosa greu.

Jadot va parlar amb ells, no havien acudit a l'hospital perquè no tenen transport ni mitjans per pagar-ho. Els va oferir viatjar amb nosaltres, i arreglar-se per a la volta. Van acceptar, i vam tornar en l'ambulància juntament amb el pare i el fill, que mirava amb atenció tot el que succeeix en el camí.

Vam anar directament a Monkole 3, on li van fer anàlisi de sang i després d'esperar els resultats, sospiten una meningitis, per la qual cosa el metge va sol·licitar diverses proves: punció lumbar, radiografia de tòrax, etc.

Vam menjar en la cafeteria, on ens van preparar també uns entrepans pel Jadot, Rafael i Merlin, que seguien en la sala d'espera pendents de les proves. Finalment, es van quedar aquesta nit a l'hospital.