"El veritable desenvolupament ha de començar des d'abaix, esglaó per esglaó"

Blancamaría Sanz Hidalgo, que porta ja 25 anys desenvolupant diferents projectes de cooperació a Bolívia, ens va visitar el passat dijous 15 de desembre i ens va estar explicant -a mode d'entrevista- quina tasca desenvolupa al país llatinoamericà.

Què va ser el que et va portar a prendre la decisió d'anar a Bolívia?

La vida s'escriu dia a dia, però cada un té el seu projecte de vida, no? I crec que, dins de la meva educació familiar, els meus pares van treballar molt la dimensió solidària de que no podíem viure al marge de la situació dels altres. Això em va fer estudiar treball social, després em vaig fer religiosa i tenia clar que, encara que la meva congregació es dedicava a l'ensenyament, jo hauria d'anar sempre a un país on pogués expressar la meva necessitat de trobar-me amb les persones i d'ajudar-los a viure amb qualitat de vida, amb uns valors.

No em va ser fàcil arribar a aquesta meta que tenia tan clara, però que per diferents circumstàncies no havia pogut realitzar. Ara ja fa 25 anys que visc a Bolívia. Quan vaig arribar, el desenvolupament estava molt més endarrerit i vaig haver de incursionar en l'educació, que no era el meu primer objectiu. El meu objectiu era viure amb la gent i ho vaig aconseguir. Em sembla que tots els éssers humans hem de tenir la oportunitats per desenvolupar la riquesa que portem dins, que sempre n’és molta.

Què va ser el primer que et va cridar l'atenció?

El primer va ser veure als meus alumnes i pensar en quanta gent morirà aquí podent ser un Beethoven i no s'ha assabentat. No estan ni tan sols inscrits en un registre civil. Per a mi, viure amb la gent no era un tema de romanticisme, sinó un tema de ajudar-los a fer un camí. Això, al principi, va ser a través de l'educació i em va donar possibilitats de desenvolupar un projecte de beques escolars i professionals.

Després de 25 anys, tinc amics de tot: arquitectes, metges, mecànics, electricistes ... Nois i noies. Però hi ha més dones, ja que són més responsables, més obstinades en els estudis i, encara que es dóna igualtat d'oportunitats, moltes vegades la maternitat els esgota. En qualsevol país europeu s'entén que la maternitat no et ha d'impedir una feina, en el medi que jo estic si. Perquè, realment, aquí la mare ha de fer-ho tot.

Quins projectes has estat desenvolupant?

Des del principi vaig començar amb el tema del desenvolupament en famílies de molts germans amb molta deserció escolar perquè havien d'ajudar en el treball del camp. L'ensenyament costava els seus calers i als mestres els pagava l'Estat. Però com els sous eren baixos, els alumnes portaven els seus queviures a classe i se'ls donaven al professor perquè pogués menjar i, a més, els posés bona nota.

L'educació és preciosa, però és esgotadora, tothom ho sabem, i arriba un moment en què un diu que ja toca abandonar i que altres ocupin aquest espai. Quan vaig deixar d'ensenyar, vaig començar a treballar amb Càritas. El tipus de projectes que aquí feia eren més humanitaris o de transformació social des del pensament, com a projectes de participació ciutadana, perquè coneguin els seus drets i no siguin tan vulnerables. Costa esborrar història i començar a fer camí des d'un sentit solidari i humanitari.

Actualment hi ha Càritas parroquials en diversos llocs. Un d'ells és Sant Antoni de Lomerío, una zona bastant moderna i molt bonica pertanyent a la Chiquitanía, on els joves que van sortint es van a la província i deixen els fills petits als avis. La gent gran està molt desprotegida i es va crear un "Aula de l'adult major", on els ajudem a cuidar-se, fem teràpia ocupacional i passen una revisió mèdica cada quinze dies. A part, tenim alguns acords amb l'Alcaldia que encara han de complir, però seguim reunint-nos i insistint periòdicament.

Per mantenir tot això més les diferents despeses has d'estar sempre fent activitats, trucant al propi poble -sabent que la seva pensió mensual de l'Estat són de 250 bolivians, com uns 30 euros aquí- i demanant-los petites quotes als "socis" o els que integren el grup d'adults grans, que són més de cent. Tenim clar que hem de tenir una plataforma de llançament, però després resulta difícil perquè no només necessiten aliments bàsics, sinó també diners en efectiu. Tot això ens ha portat a pensar que hi ha algunes coses que cal anar remodelant.

Una altra Càritas parroquial es dedica a l'atenció familiar. Hi ha moltes famílies desestructurades, amb molts problemes com l'alcoholisme, les drogues, la immaduresa o la manca de formació elemental de les persones. Aquí s'ofereixen com a voluntaris alguns psicopedagogs, mestres, metges ... i dediquen un parell d'hores a l'acabar les seves activitats als problemes de les famílies per diferents grups.

També vam realitzar un projecte de prevenció i acompanyaments de PVS (persones vivint amb el VIH) recolzats per Misereor, una obra episcopal catòlica d'Alemanya, i Càritas alemanya. Impressiona perquè la majoria de gent a la que atenem vénen d'una situació molt pobre. A l'inici, el projecte només era per a la prevenció als joves, els professors i les famílies, però vam voler acompanyar als que ja la patien i fins i tot moririen.

Al llarg de la història, la lepra, la tuberculosi, el còlera ... eren malalties letals. Estic convençuda que els avenços científics venceran el VIH i proporcionaran condicions d'inclusió més grans. En el meu mitjà, com en l'Evangeli, quan algú s'assabenta que un té la Sida, ja està "mort" per a ell. Encara s'oculti, aquestes malalties donen menys rendiment laboral i fa que els ingressos siguin menors. Per aquestes raons, aquest programa se'ns ha anat desbordant i jo ara demano auxili com per anar tapant altres realitats. Ara mateix estem intentant que ells mateixos facin una associació per tenir més horts familiars que els proporcionen l'alimentació que necessiten.

El nostre altre gran projecte és el de participació ciutadana, a través del qual es tenen tallers per tal que ells mateixos facin la seva pròpia carta orgànica, tinguin estatuts per poder obtenir personalitat jurídica, el carnet d'identitat ... i tenir accés al Pla Operatiu Anual . D'aquesta manera tindrien accés també als recursos municipals. Els projectes de Càritas, òbviament, no només tenen com a protagonistes els batejats, sinó a tot ésser humà que necessita viure i viure bé, que és el lema de Bolívia: "tots volem viure bé".

A través de tots els projectes, quin diries que ha estat el major avanç?

Sempre miro amb molt afecte el projecte de les beques, encara que ja no estigui en ell, perquè crec que el veritable desenvolupament ha de començar des d’abaix, esglaó per esglaó. Res es fa en dos dies. Aquests projectes requereixen temps i esperança. Ara que ja porto 25 anys, m'ha commogut realment que en reunir als que han passat pel projecte diguessin que volen fer un grup de Whatsapp i fer que els de Sant Julià visquin la seva mateixa experiència. Volen ser solidaris amb ells, fent alguna cosa per donar el que han rebut. Això m'ha semblat una veritable transformació.